De quin context sorgeix el vostre projecte i quins són els seus principals objectius?
Veus Gitanes sorgeix d’un grup de dones gitanes, treballadores de l’àmbit social en diferents fundacions i activistes. Tot va començar prenent uns cafès, debatent i analitzant les polítiques públiques, així ens vam adonar que no hi havia -i no hi ha- polítiques públiques destinades a treballar realment des d’una perspectiva gitana. Totes es treballen des d’una perspectiva d’assimilació i no hi ha projectes enfocats per a les nostres necessitats, per a la protecció de la nostra cultura, dels nostres valors, de les nostres lluites, de les nostres resistències. Així doncs, pensàvem que aquests projectes havien de sortir dels barris i que havíem de ser nosaltres les que comencéssim a crear aquestes iniciatives, ja que hi havia molta manipulació del món gitano, amb la comunitat acadèmica i científica darrere, perquè parlen per nosaltres, decidien per nosaltres. Així doncs, un dia creem aquest projecte perquè s’escoltessin les nostres veus. D’aquesta manera comencem a fer projectes en els barris, des de les comunitats, amb focus en les gitanes i en la perspectiva feminista. I després d’això, formalitzem aquest treball a través de la creació de l’associació Veus Gitanes. El projecte com a tal va sorgir en 2006 i l’associació entre 2010 i 2011.
Som una organització feminista enfocada a treballar la igualtat de la dona gitana, però alhora treballem amb tota la població. Perquè a nosaltres el feminisme blanc no ens serveix, nosaltres no podem arribar a la igualtat de gènere com han arribat les blanques, sinó que hem de treballar amb tota la nostra comunitat. Nosaltres fèiem aquesta anàlisi fa molts anys i sense paraules tan tècniques, i sense saber que en Llatinoamèrica hi havia tot un moviment feminista que també lluitava per això. No ho sabíem, però també lluitàvem en aquesta línia. Nosaltres simplement pensem: “som gitanes, hem passat mil anys de persecució en la península ibèrica per defensar la nostra identitat, que és comunitària, que és familiar,de tirar tot el poble endavant”. Nosaltres no volem emancipar-nos de les nostres comunitats, sinó que volem emancipar-nos com a poble i poder estar dins de les nostres comunitats. I a partir d’aquí som feministes.
Què entens per interseccionalitat i de quina manera això s’aplica o concreta en la vostra organització?
La interseccionalitat nosaltres l’hem aplicat sempre, i sense saber-la. Ara ja l’anomenem d’aquesta manera, però abans no sabíem el concepte i, sense ser conscients, ens vam adonar que igual que els hi passava a les dones negres, el feminisme blanc ja no ens servia. Nosaltres aplicàvem aquest terme sense conèixer-lo, però per pur sentit comú i lògica del que estàvem vivint: nosaltres patim racisme, llavors treballem des d’una perspectiva antiracista; també treballem des d’una perspectiva de dones, perquè ens recau tota la discriminació per ser dones gitanes, i alhora la majoria vivim en barris marginals, llavors tenim aquesta perspectiva des de la interseccionalitat, des de l’antigitanisme, i l’entrecreui de totes aquestes opressions.
Això ho apliquem a través de diferents projectes. Tenim un àrea de recerca on, entre d’altres coses, vam fer un diagnòstic interseccional de per què les dones gitanes no acudeixen als serveis de violències masclistes, retent compte d’aquesta discriminació interseccional que vivim a flor de pell i de tot l’antigitanisme que patim degut, molt en part, a la invalidació que generen en nosaltres els poders públics per ser pobres i gitanes.
Altres projectes que incorporen aquesta perspectiva interseccional són tots els projectes de treball en els barris i amb persones de base. Per exemple, per parlar del nostre feminisme, havíem de començar des de la terra, des de l’arrel més profunda. I aquesta arrel era com s’havia creat el relat de nosaltres mateixes, i aquest relat s’havia creat des de fora cap a dins, i no des de dins cap a fora. Llavors, aquest relat creat des de fora, acaba repercutint en la teva identitat i en la teva manera d’actuar, això et travessa, i el primer que vam començar a fer va ser intentar deconstruir això i trobar els nostres propis relats. Vam tenir un projecte audiovisual, un documental ‘Samudaripen: l’holocaust oblidat’, per parlar sobre l’holocaust de Hitler amb un grup de nenes que portem a una trobada de joves gitanos de tota Europa que es va fer a Auschwitz. Vam fer un documental sobre això, per a treballar des del gènere i amb les nenes, perquè prenguessin consciència de la importància de la història i la connexió amb altres gitanos i gitanes, perquè la comunitat gitana d’Espanya està molt tancada. També vam fer un treball de recerca sobre la Guerra Civil i tota l’època franquista per saber millor com el poble gitano va viure aquesta època. I també des d’un aspecte més pedagògic, vam fer l’obra de teatre social ‘Acaná’, que es va estrenar al teatre Grec. En aquest procés van participar 25 nens i nenes i les comunitats, involucrant a les famílies, als seus pares, mares, germans i germanes, per tal de crear un relat dels sis-cents anys de persecució al poble gitano des de la seva perspectiva, des de la seva realitat. Van ser ells i elles mateixes les responsables de construir el guió. I al final, tot el que s’aprèn es va expenent, d’aquests nens i nenes a les seves germanes i germans, a tota la seva família, amistats, etc.
També això es concreta en un projecte de salut molt important que tenim, ja que les dones gitanes ens morim quinze anys abans que les dones no gitanes. Llavors, des d’una perspectiva interseccional, treballem la prevenció de malalties, les cures, les maneres d’autocuidar-nos, de tenir hàbits saludables, etc. Aquest projecte també aplica una perspectiva interseccional perquè el ritme i les necessitats les marca la mateixa comunitat.
Quins són els elements que considereu més transformadors de la vostra organització?
Que som les mateixes gitanes de la base les que treballem a Veus Gitanes. I que veiem el feminisme des del nostre propi relat, no des de la imposició del feminisme blanc, ni de la imposició d’altres gitanes d’elit. Perquè hi ha moltes gitanes d’elit que estan fent igual que moltes blanques, que és imposar-nos sabers, dissenyar què és el feminisme gitano i validar-lo des del seu lloc. Nosaltres defensem un treball propi, que no parlin per nosaltres. La nostra lluita és construir-ho tot des de les comunitats, conjuntament amb els homes i les dones. El nostre feminisme ha de sortir de les dones dels barris.
Treballeu en xarxa amb altres organitzacions?
Sí, nosaltres no creiem en un treball aïllat. Treballem molt en aliança amb altres associacions gitanes: amb les de Gràcia, amb companyes a Mèrida, amb aliades a Sabadell, etc. A la Mina treballem amb el Centre de Cultura Gitano, a la Zona Franca treballem amb l’Associació de la Zona Franca Gitana i a Bellvitge amb l’Associació Gitana de Bellvitge. Quan nosaltres fem qualsevol projecte intentem que hi hagi diversitat de dones, d’entitats, i no estar soles, perquè creiem que la incidència s’ha de fer així, des de diferents veus.
Si haguéssiu d’escollir algunes de les vostres principals reivindicacions, quins serien? Pensant tant en l’administració pública, com en les demandes i acciones cap a la societat civil, cap a les organitzacions, etc.
A les tres els demanaria un canvi de mirada. A l’administració li demanaria, no empatia, sinó que el poder realment es reparteixi d’una forma més equitativa i ens deixin decidir a nosaltres respecte a les polítiques que ens impacten. I també els hi demanaria més transparència quant als projectes, perquè nosaltres enviem projectes a l’administració, però clar, qui els avalua?, qui els puntua?, des de quina perspectiva? Jo vull saber qui puntua aquests projectes que repercutiran en la societat gitana i sobre la meva cultura.
A la societat civil en si, jo no els hi culpo de res perquè la construcció que hi ha de la comunitat gitana s’ha fet des de segles i la gent no té la culpa realment d’estar embriagats d’aquestes històries, que els moguin els fils des de dalt. No obstant això, els demanaria ser més analítics i aprendre d’altres comunitats.
I a altres organitzacions, especialment al moviment associatiu gitano, els demanaria que les seves lluites siguin des de baix, des dels barris, des de les comunitats. Que es creï feminisme, com a consciència política, i que siguem capaces d’analitzar, en tot el treball que fem, què hi ha d’antigitanisme en tot això, perquè l’antigitanisme també ho tenim i ho reproduïm nosaltres. Que deixem de caure en les xarxes de l’assimilació. I, finalment, que treballem en la memòria històrica. Que recuperem el llegat que ens han arrencat. Aquest llegat està en la música, en el flamenc, en tot el que els i les gitanes hem aportat a la societat i que, per causa d’un extermini cultural, s’ho han emportat. Recuperar aquests coneixements.