De quin context sorgeix el vostre projecte i quins són els principals objectius?
Nosaltres som un espai artístic, cultural i educatiu, amb un gran component social. Ens agrada pensar i dir que som un espai socioartístic, també diem que Xamfrà és una actitud: fer Xamfrà, que és una paraula molt pròpia de la ciutat de Barcelona, molt pròpia del pla urbanístic d’Ildefons Cerdà. Quan es va construir l’eixample es van retallar les cantonades de les illes urbanes i es van convertir en octàgons, perquè, aleshores, cotxes i cavalls no xoquessin… En aquella època no hi havia semàfors. La idea era que aquest espai servís per a generar petites places, amb bancs on la gent pogués parlar i trobar-se. Aquesta metàfora dóna origen al nom del nostre centre i és també la filosofia de treball: la idea de generar una trobada, un espai amb la idea i la voluntat de no segregar per cap motiu, per cap interseccionalitat, ni per gènere, ni per origen, ni per edat. Xamfrà funciona amb quatre pilars, que són: la generositat, la confiança, el compromís i la permeabilitat. Des d’aquí nosaltres reivindiquem el compliment del dret cultural i l’accés universal a les pràctiques artístiques, entenent aquest dret com un exercici que ens ajuda a conèixer-nos, a trobar-nos i a reconèixer-nos. Si les persones no ens coneixem, és molt fàcil que hi hagi desconfiança, que hi hagi por, que hi hagi indiferència. Aquesta és la finalitat de Xamfrà: utilitzar i fer un ús concret de les arts per a conèixer-nos sense segregar.
El fet de no segregar està molt vinculat al concepte de la interseccionalitat i la seva pràctica, on hi ha d’haver-hi barreja, trobada, diversitat. De quina manera això s’aplica o concreta des de la vostra organització?
Xamfrà és un espai voluntàriament no segregat, en el sentit que no estem destinats a persones únicament en situació de vulnerabilitat, sinó que és un espai i una oportunitat per a tothom. I a més, tenim la voluntat expressa de barrejar persones que no tenen problemes econòmics, amb persones que sí que els poden tenir, amb persones d’orígens diferents, etc. Si pensem en el propi equip de Xamfrà, aquest és un equip intercultural, on tenim persones de Llatinoamèrica, de l’Iraq, persones que vam conèixer al carrer perquè feien tallers a l’espai públic, etc. És a dir que, a escala d’equip intern, ja hi ha molta diversitat en tots els sentits, així com en la formació de l’equip i en les nostres històries vitals.
Jo crec que l’ADN de Xamfrà, doncs, té molt a veure amb el fet de repensar contínuament i amb una voluntat de no encasellar-nos. Nosaltres volem formar una comunitat, jo insisteixo molt a les famílies que aquí hi ha un concepte d’escola diferent, generem vincles des d’acollir, des de l’escolta, des de l’acompanyament, i això és el que considerem més interseccional i inclusiu. No pensem en nosaltres com una escola on aprendre a tocar el violí i a ballar, no ens identifiquem amb això, sinó que parlem molt més de comunitat, ens sentim una comunitat permeable i molt oberta. També, pel que fa a aquest efecte de no segregar, intentem que els grups a classe siguin barrejats i fem un treball de molta atenció pel que fa a les necessitats específiques de cada persona, escoltant de manera activa. A vegades apliquem bé aquesta perspectiva, i a vegades ens equivoquem, però de tot n’aprenem.
També intentem trencar amb un tema que té a veure amb l’imaginari artístic, ja que moltes vegades ens deriven nens o nenes d’escoles o de serveis socials perquè tenen “talent artístic”. Nosaltres creiem que això no és l’important, fins i tot creiem que als nens i nenes que tenen “dificultats” són els que més necesiten fer tots aquests tallers. O també hi ha moltes persones que ni tan sols han pogut provar experiències artístiques, llavors: com sabran si els hi interessa? Si tenen, o no, talent? Aquesta mateixa idea del concepte de “talent” pot ser segregadora. Nosaltres estem buscant un espai per a compartir i aprendre juntes, perquè per a nosaltres tots els infànts són extraordinaris.
Quins són els elements que considereu més transformadors de la vostra organització?
Crec que treballar en contra de la segregació. La societat rema molt a favor de la segregació i l’efecte Pigmalió existeix. Costa molt que es pensi en el dret cultural com a tal. Crec que si realment parlem de drets culturals, s’haurien de tenir uns espais culturals d’atenció primària i que aquests espais s’entenguessin com a llocs de relació, comunicació social, cura de la societat i de la població. Aquests espais contribueixen a evitar l’aïllament, la solitud de les persones i també a generar oportunitats, i això hauria de formar part d’un ecosistema cuidat des de les polítiques públiques. Actualment, això no existeix, o no prou. Nosaltres portem vint anys i encara continuem sent una excepció. I no vol dir que siguem els únics ni molt menys, que hi ha molta gent treballant en el sector, però, en aquest sentit, encara se’ns considera l’excepció.
Treballar en contra de la segregació i treballar pel dret cultural és molt transformador. Vivim en una societat que prioritza tot allò que és productiu, tot el que té sortida econòmica, i a les persones el que més ens preocupa és aconseguir diners. Si fem una formació, pensem quines oportunitats laborals ens donarà, però no pensem en formacions que ens ofereixin espais de socialització, noves oportunitats, nous canals d’expressió, de seguretat, d’autoestima. I això és el que és transformador de Xamfrà.
Feu un gran treball i imagino que és difícil fer tot això soles. Treballeu en xarxa amb altres organitzacions?
Sí, de fet, un dels nostres pilars és la permeabilitat i, això, ens ha portat a treballar molt en xarxa. Formem part d’espais de barri al Raval, també treballem amb escoles, centres oberts, Càritas, Sant Joan de Déu, serveis socials, entre d’altres. Col·laborem amb tota aquesta xarxa perquè tractem d’acompanyar en les diferents problemàtiques que tenen les persones, més enllà del fet artístic en si mateix.
Quan vam començar a treballar, fa vint anys, jo em vaig adonar que si volíem mobilitzar a un determinat tipus de participació, havíem de buscar connexions i cooperar amb els centres oberts, els casals de barris, els serveis socials, etc. I això és el que vam fer. Llavors venien i continuen venint grups sencers de centres oberts. Ens arriben grups molt grans, i aquests grans grups els dividim en dos o tres, perquè fem diversos tallers paral·lels. Així, aquests nens i nenes que venen d’un centre obert s’ajunten amb altres que venen de les seves cases i d’altres realitats. Amb això trenques diferents dinàmiques i rols adquirits, també des d’una perspectiva interseccional. Aquesta mirada és una constant que volem treballar i que també hem hagut d’aplicar i reforçar entre els mateixos professionals.
Ens han fet avaluacions d’impacte o han vingut d’universitats a fer recerques, observacions de màster, TFM, etc. Això també és part de la xarxa. I quan pregunten a les persones que participen d’aquest projecte, què és per a ells Xamfrà, la resposta sempre és: Xamfrà és com estar a casa, és com una família. I una altra cosa que diuen entre els joves: “aquí, pots ser tu mateix”. Per a mi, això és fonamental.
Si haguéssiu d’escollir algunes de les vostres principals reivindicacions, quins serien? Pensant tant en l’administració pública, com en les demandes i acciones cap a la societat civil, cap a les organitzacions, etc.
A les institucions els demanaríem que desenvolupessin unes polítiques públiques interseccionals, és a dir, que no parlin de cultura, d’educació, de sanitat o de serveis socials, sinó que es creïn aquests espais culturals d’atenció primària des d’una idea absolutament interdepartamental i interseccional perquè aquests llocs puguin acollir i acompanyar a persones en diferents situacions. Canviar la mirada i reconstituir la confiança en els agents, perquè l’excés de desconfiança que hi ha ens ha col·lapsat de burocràcia i, això, és l’antítesi de la inclusió, l’antítesi de l’acolliment i l’antítesi dels vincles.
Quant a les organitzacions, és molt complicat perquè moltes d’elles viuen en situacions de molta precarietat. Però crec que si les polítiques públiques es basessin més en la confiança i en la generació d’uns ecosistemes interseccionals, les organitzacions podrien estar menys precàries. Així i tot, sí que crec que una de les assignatures pendents de les organitzacions és superar els nostres propis egos i entendre que el que fem, des de Xamfrà, o des de l’organització que sigui, no és l’única cosa, ni és el millor.
I a escala de la societat, demanaria molta pedagogia, molta comunicació, molta consciència sobre el bé que ens pot fer treballar l’equitat i la igualtat a través de facilitar els accessos a activitats, a temps i espais en els quals compartir cultura i pensament. Això és una cosa tan necessària com l’ibuprofè i, molt probablement, molt més guaridor i preventiu. Que qüestionem què està passant en el món, amb el clima, amb els valors, amb les esperances i desesperances. Que ens replantegem quina societat estem construint.