De quin context sorgeix el vostre projecte i quins són els seus principals objectius?
Parlem d’un projecte desenvolupat durant tres anys sota el nom d’APPAT, que vol dir ‘Aliments de proximitat per a Tothom’. A l’Etnogràfica tenim una línia específica de treball en alimentació des d’una perspectiva antropològica i agroecològica, que busca analitzar i comprendre les desigualtats sobre les que s’ha construït el sistema alimentari actual. D’aquí que un dels objectius sigui estudiar l’estat en què es troba l’alimentació de les persones migrades a Barcelona. Què li passa a la seva alimentació un cop han migrat?
Es parla poc, però l’alimentació, com a àmbit/acció bàsic per a la vida, trontolla profundament en un context migratori. Per això, voliem preguntar, saber, posar en qüestió i sobre la taula realitats diverses a partir de les veus de qui les ha viscut. Si t’hi fixes, dins l’informe, els testimonis de les diferents persones migrants entrevistades tenen molta rellevància.
Un altre objectiu ha estat conèixer el nivell de representació i participació de les persones migrades i de les seves necessitats i cultures alimentàries en els diferents espais i entorns agroecològics. Pràctiques, gustos, situacions econòmiques, rituals, costums… On són i on queden? Hem pogut confirmar que aquestes necessitats estan poc representades i ateses en els col·lectius, projectes i administracions. A Barcelona s’ha construït un discurs institucional homogeneïtzador a partir de què, l’any 2021, la ciutat va ser nomenada Capital Mundial de l’Alimentació Sostenible. L’estructura política administrativa ha donat veu a professionals però poc a les persones amb realitats alimentàries diverses, i des d’aquí es difon una mirada quasi unívoca del què significa menjar de manera saludable i sostenible . Per això tenim la responsabilitat de detectar la falta de perspectives i abordatges en els espais on participem.
Aquest projecte busca ser una via per a visibilitzar les diferents expressions del desarrelament a través de l’alimentació, així com una forma de reconstruir-lo des del nou lloc de residència. N’hi ha molts exemples. Per exemple, si pensem en els menjadors escolars, i sempre distingint entre escoles públiques i privades i els seus diferents recursos, és comú trobar la celebració d’una setmana especial de gastronomia mexicana o del Marroc. Per a nosaltres, és insuficient ja que és una forma més de folklortizar les diversitats per a seguir situant-les en un moment anecdòtic. En resum, hi ha menjadors que adapten els menús d’una part de l’alumnat per motius religiosos, per exemple, però cap on l’estratègia d’inclusió implementada s’hagi plantejat atenent les diversitats de l’alumnat.
I això ens portaria a l’últim objectiu: fer un primer pas cap a un canvi d’actitud que ajudi a trencar resistències oferint informació a altres entitats que es dediquen a promoure l’alimentació sostenible, la dinamització agroecològica o que incorporen aquests temes al projecte d’un centre educatiu. En aquest context específic, l’alimentació és un vehicle per a que l’alumnat migrant i les seves famílies se sentin representades i reconegudes en una etapa i un entorn d’aprenentatge tan important com és l’escolar, però també més enllà de l’escola.
Què entens per interseccionalitat i de quina manera això s’aplica o concreta en la vostra organització?
La interseccionalitat, en aquest cas, implicaria entendre que aquest és un eix més que s’entrecreua amb uns altres que també expressen aquestes opressions. Preguntar-nos quin model agroalimentari volem i com funciona l’actual exigeix fer-ho des d’aquesta mirada interseccional. Qui pot avui dia menjar en relació amb la seva herència culinària o familiar? Qui pot menjar sense haver de barallar-se en el treball per a poder adaptar la seva jornada laboral al Ramadà? En definitiva, qui pot permetre’s accedir a l’alimentació agroecològica en termes de diners, de proximitat, d’accessibilitat, de temps o de viabilitat?
No és només la qüestió econòmica, sinó que aquesta intersecciona amb altres eixos d’opressió com pot ser la falta d’accés als canals d’informació, la falta d’accés a serveis bàsics, la (no) proximitat a espais alternatius de barri o comunitaris, la dificultat l’accés a botigues alternatives o el (des)coneixement d’aquestes, la qüestió de la cultura alimentària i l’accés a aliments identitaris, etc.
També cal tenir en compte les traves administratives existents. Per exemple, moltes persones migrades que volen i necessiten cultivar un hort es troben amb obstacles burocràtics i prejudicis socials. Obviem els seus coneixements i experiències i oblidem que molta gent migrada prové d’economies rurals i/o de la pagesia d’altres territoris.
Finalment, a qui més afecta tot aquest problema és a les dones com a principals encarregades de l’alimentació familiar.
Quins són els elements que considereu més transformadors d’aquest informe i projecte?
En primer lloc, el fet de posar aquesta mirada antropològica, interseccional i intercultural en l’àmbit de les estratègies alimentàries amb l’objectiu de promoure un canvi. Sense aquesta mirada, l’anàlisi estaria completament esbiaixat. En segon lloc, comptar amb la incorporació de múltiples veus que formen part de tota la cadena alimentària (des de la pagesia fins a petits productors migrants, passant per les persones consumidores finals) i posar la seva experiència com a central dins de tota la narrativa. En tercer lloc, proposar un exercici d’autocrítica dins del teixit agroecològic i l’Economia Social i Solidària (ESS) en matèria del dret a l’alimentació.
Heu treballat en xarxa o amb altres organitzacions en aquest projecte?
Hem treballat en col·laboració amb moltes entitats del barri de la Bordeta, l’entorn de Can Batlló i del Districte de Sants-Montjuïc, i també de l’àmbit agroecològic català, en diferents formats de participació: aportant i recollint veus, cocreant accions de sensibilització, visibilitzant espais comunitaris de barri vinculats a l’alimentació, intercanviant experiències, posant en valor la petita pagesia local. Des de col·lectius comunitaris com la cuina i els horts de Can Batlló, entitats que treballen amb la comunitat migrada, com la Fundició, Antígona, Cehda Gahna o Espigoladors, projectes agroecològics com l’Horta l’Africà i l’Hort de l’Eriçó, amb ens vinculats a l’administració com Bcn Acció Intercultural o la Xarxa de Centres Cívics. Per mencionar-ne alguns, però hem pogut teixir una nova xarxa i conèixer persones i entitats interessades en començar a canviar els discursos entorn l’alimentació per a fer-los més inclusius i transformadors.
Si haguéssiu d’escollir algunes de les vostres principals reivindicacions, quines serien? Pensant tant en l’administració pública, com en les demandes i acciones cap a la societat civil, cap a les organitzacions, etc.
Pel que fa a l’administració pública em centraria a prendre mesures urgents per a fer accessible la terra. Des de donar suport a la petita pagesia, en general, i específicament a revertir les condicions particulars de precarietat i invisibilització que viu la pagesia migrant.
Pel que fa a les organitzacions, crec que hem de començar a treballar per tal de trencar estructures etnocèntriques que encara perduren i obrir mirades i escolta aquí a Europa, aprenent d’Amèrica Llatina, d’Àfrica, de l’Índia, etc.
Finalment, a la societat civil li recordaria el potencial transformador i socialitzador que té l’alimentació i la cuina per a fer barri, apropar-se a les veïnes, reforçar la comunitat i escoltar i entendre els altres.