Per a començar, m’agradaria que ens expliquéssiu una mica més qui sou, què és Brots i què és Dopamina.
Judith: Nosaltres som participants de Brots, que és el grup més vell d’uTOpia, amb 13 anys d’antiguitat. Brots és una companyia de teatre de l’oprimit i les oprimides i salut mental, amb diagnòstic o sense. Bé, ara hi ha tot un debat sobre si parlem de “salut mental” perquè aquesta paraula està tan buida ja… Algunes estem més còmodes parlant de “patiment emocional”, perquè clar, si tens un desnonament, no tens arrelament, no tens família, no tens xarxa, què? Normal que embogeixis també, encara que no et diagnostiquin…
Com deia, som parts d’uTOpia, que és una associació que té molts grups de teatre. A més de Brots està el de Dones Diverses, La revolta escènica del Liti, Contrastes, Albatros, etc. I després està Dopamina, que dinamitza la companyia de teatre Les n(H)eures. Dopamina neix d’una inquietud personal, ja que jo sóc neuropsicòloga i he fet teatre tota la vida. Llavors, quan vaig arribar a Barcelona vaig conèixer el teatre de les oprimides al carrer i em vaig dir: “Vull fer això”. I anys després, en 2018, vaig poder crear Dopamina on, entre altres coses, fem tallers de neuropsicologia, d’entrenament neurològic, d’entrenament cognitiu i prevenció, de memòria, d’atenció; tot amb jocs de teatre de l’oprimit i de les oprimides, intentant interrelacionar ciència i art. Aquí comencen els tallers de neuroteatre, de neuropsicologia i de neuroeducació. A Espanya, i a Europa en general, excepte a Anglaterra, no hi ha intenció de fer neurorehabilitació del pacient neurològic i això és un desastre perquè aquí et fan una visita de seguiment anual. Tinc pacients que fa un any els van dir: “Tu, d’aquí a pitjor, en cadira de rodes” i que ara caminen, parlen, fan tasques simultànies. Llavors, clar, la sanitat pública no s’està encarregant d’això…
Entenc que fa molts anys que realitzeu activitats vinculades a l’art i al teatre, en relació amb la salut mental i/o el benestar integral de les persones. Què considereu que és el més transformador de Brots i de les n(H)eures?
Anna: El més transformador d’aquests grups de teatre és que escoltem. Escoltem i ens escolten, i fem un equilibri en què necessitem. Bé, a vegades també ens desequilibrem, perquè no estem preparades per a enfrontar certes coses, hi ha històries que són molt dures, però a mi em respecten, em donen el meu espai, si necessito retirar-me ho faig i no em critiquen per això, al contrari.
Judith: Clar, és que t’estàs exposant contínuament, poses el teu dolor aquí al mig i et remou. El que és transformador és que en cada grup som una xarxa de suport mutu brutal, hem arribat a anar a la policia amb companyes, o hem anat a fer una denúncia o hem acompanyat a algú a l’hospital que està fatal, sempre en la mesura que cadascuna pot i vol. En aquests grups t’estàs exposant contínuament, alguna cosa que era íntima teva, la passes a fer pública per a ajudar la gent a reflexionar i obrir els ulls, i no sols per la meva història, sinó per la de totes les meves companyes.
Anna: Sí, també es genera un espai de molta confiança. Per exemple, en Brots quedem cada setmana, els dimecres, de 15:30 h a 18:30 h per a assajar, però també quedem per a menjar abans i ens quedem després. Jo crec que totes esperem que arribi el dimecres, perquè és un espai que ens fa sentir bé.
Judith: Sí, perquè és un espai on una pot ser real i això és bellíssim, no hi ha molts llocs on poder ser real amb tot el que una porta.
I més enllà del concepte teòric, de quina manera us enfronteu o treballeu la interseccionalitat dins de les n(H)eures i de Brots?
Judith: La interseccionalitat l’enfrontem en nosaltres mateixes, som interseccionals, partim de la base que cadascuna té un gènere, una edat, una condició, una malaltia, etc., i estem travessades per això, així que considerem que estem tot el temps sent interseccionals i fent interseccionalitat. Ens enfrontem i treballem la interseccionalitat des de l’art, des del teatre i des de les nostres pròpies experiències. Passen moltes coses, per exemple, Les n(H)eures estem tot el dia enfadades. És a dir, estem parlant de poder mèdic constantment, i en Brots també. A Les n(H)eures totes tenen entre 64 i 91 anys, amb, a més, càrregues per dalt i per baix, és a dir, majors de 60 estan amb les càrregues del pare, sogres, mares, ties, persones amb demència, càrrega de nets, netes, a més estigmatitzades pel poder mèdic. Malgrat tot això, crec que és un espai segur. Algunes són pacients neurològiques, unes altres són persones que venen a fer prevenció, o persones que són cuidadores, llavors venen a aprendre sobre el funcionament cerebral i a estar bé i sanes per a ajudar a l’entorn i poder cuidar en condicions. També m’agradaria dir que cal tenir clar que no hi ha ningú, ni una sola persona, que sigui ‘neuronormativa’. Totes les persones coixegem en alguna cosa, en el que sigui. Unes són bones de l’hemisferi dret, unes altres de l’esquerre, unes altres de l’anterior, unes altres del posterior. És a dir, no hi ha ningú que tingui un supercervell que no li passi res, no fa falta caure en el parany de la interpretació d’aquesta normalitat.
Això és molt interessant, perquè moltes vegades ens venen aquesta idea de normalitat i, justament, sortir-se d’aquesta normalitat és el que genera i justifica la violència. Continuant amb el tema de la interseccionalitat, quines pràctiques concretes realitzeu que creieu que ajuden a revertir les desigualtats que enfronteu?
Judith: Jo crec que la millor pràctica és que anem escoltant el que el grup necessita, és un grup viu. En Brots, on participem l’Anna i jo al costat d’altres nou persones, ens ajuntem els dimecres, tres hores, i comencem a fer exercicis, a assajar o a parlar quan hi ha algú que ho necessita. Hi ha molta reflexió i espais de conversa, perquè això forma part de la metodologia del teatre de l’oprimit en el qual es fa tota l’anàlisi de poder, de la vivència, a través del joc, com el joc t’ensenya a entendre què et passa, com el teatre-imatge et mostra visualment de manera molt directa el que ocorre… Hi ha un munt d’eines metodològiques: l’estètica, la imatge, el so, la paraula, i d’aquí neixen les eines de teatre fòrum, teatre periodístic, teatre legislatiu, l’arc de Sant Martí del desig… Un munt d’eines dins de la pròpia metodologia que, a més, és un mètode ja de base horitzontal, és com si la metodologia en si mateixa fos interseccional. Per exemple, Antonio Masegosa, que és el que ens dirigeix, és una persona que va recollint i articulant, però no des d’un poder, sinó que les obres són de construcció col·lectiva. Antonio decideix en funció de preguntar-nos tot a nosaltres: què funciona i què no, què ens agrada i què no ens agrada, i així totes estem teixint. Jo crec que això reflecteix molt una visió interseccional.
Clar, és com si la interseccionalitat, fins i tot sense nomenar-la, ja estigués vinculada a la metodologia de teatre de les oprimides. Ja per a acabar, quines serien les principals demandes que faríeu a l’administració pública, a altres organitzacions que fan un treball similar al vostre i a la societat civil?
Anna: A l’administració, jo li demanaria més accés a centres cívics, a sales de teatre. Sembla que sempre han actuat els mateixos, les mateixes companyies. Les nostres obres són les que canvien també la visió, l’imaginari. I hi ha molta gent que no té idea que existim. Quan les persones veuen la nostra obra de Brots, ‘Eucaristia’, ploren i queden impressionades… Si tinguéssim més accés seria una manera de donar a conèixer què és l’estigma en salut mental, no? I lluitar contra això. Sí, obrir-nos més, que ens donessin accés a diferents espais.
Judith: Sí, una reivindicació de Brots és ser reconeguda com a companyia artística, no vinculada al diagnòstic, sinó companyia artística, així sense més, independentment del contingut que treballem. Les n(H)eures enguany estàvem sent programades per a un festival i ens van preguntar si volíem presentar en un teatre o anar a la presó, i va ser un gran debat intern, en general, pensàvem: “Hem d’anar on estan els compis que ho passen malament”, però, finalment, decidim anar al teatre, perquè també hem de tenir aquesta possibilitat d’accedir a la societat en general, i aquest accés més genèric finalment acabarà repercutint en tot. També demanaria accés al coneixement, donar eines perquè la població pugui detectar si està patint violència mèdica, perquè, si no, no se sap ni defensar o no sap com interpretar aquelles situacions que li són incòmodes o li fan sentir malament. I si jo pogués, faria que tothom veiés les obres de Les n(H)eures, de Brots i de totes aquestes companyies de teatre. Que les veiessin personal mèdic, sanitari, de serveis socials, de l’administració pública, totes, que s’atreveixin a veure’ns i a tenir una altra mirada… a tenir la nostra mirada.
D’altra banda, a la població en general li demanaria sortir del seu melic. Jo la primera. I també buscar l’articulació de les lluites. Clar, hi ha gent que no lluita perquè no li fa falta. Almenys a la població civil menyscabada, menyspreada, oprimida, li demanaria articular-se. I posar les cures en el centre i no en els diners, com fins ara. I la comunitat en comptes de l’individualisme. I a les altres organitzacions, també articular-se. Totes volem treballar temes molt similars i molt interessants, però clar, anem cadascuna tirant a contracorrent, treballant 1.000 hores al dia i no tenim temps. La velocitat del capitalisme, el que és productiu, ens porta a oblidar el que és més bàsic, i això d’articular-se és fonamental, treballar en xarxa.
Anna: Jo també demanaria unitat i ajuntar-nos més. Estem en la fase dels guetos, però hem d’unir-nos. Demanaria una mica d’humilitat per part de totes.