Paulina, per començar… després de 15 anys de Fundació Enllaç, quins consideres que són els elements més transformadors d’aquesta organització?
Jo crec que, en primer lloc, posar de relleu que existim. Som aquí, hem viscut la vida que hem viscut, unes persones millor, d’altres pitjor, però existim i som aquí. D’altra banda, tenim unes necessitats específiques per la vida que hem transitat. Això vol dir necessitar acompanyament o necessitar d’habitatge, per dir-te alguna cosa. En el meu cas, jo tinc el meu habitatge, però hi haurà moltes persones que l’hauran de compartir o, en fi, tindran dificultats en aquest sentit. En tercer lloc, pensar que el final de la meva vida és més a prop, i, per tant, m’haig de preparar, però, per aquest final de la vida ningú no et prepara, ni ningú et prepara per ser gran. Et trobes de cop el dia que ja no pots anar a treballar i dius: “a mi què m’ha passat? Estic jubilada o jubilat”. Hi ha persones que s’ho agafen bé, hi ha persones que s’ho agafen pitjor, però si tenim una activitat, si tenim una missió què fer en aquest món, doncs això no serà impediment. Al contrari, tindrem més temps per relacionar-nos amb la gent, per portar a terme tots aquests objectius que no hem pogut aconseguir durant la vida laboral perquè no teníem temps o perquè anàvem sempre amb pressa. Disposar d’aquest temps per fer el que realment t’omple és molt important. I d’altra banda, acompanyar a les persones que tens al teu costat i reflexionar, juntament, sobre què és el que ha estat la nostra vida, com ens trobem ara, què podem fer pel nostre futur, etc. Jo crec que és rellevant reclamar espais de seguretat per acabar la nostra vida en pau.
Tot això que m’has dit ara, si ho posem en paraules més teòriques, podem parlar d’interseccionalitat, oi? Llavors, volia preguntar-te, què s’entén des de la Fundació Enllaç per interseccionalitat i de quina manera aquest concepte s’aplica en la vostra organització.
Jo crec que la interseccionalitat s’aplica des de la Fundació Enllaç en treballar per obrir la ment de les persones grans per tal que s’adonin de la seva situació abans que sigui massa tard. Poder prevenir tot allò que més tard necessitarem i que algú ha de fer per nosaltres. Hi ha molts casos en els quals les persones grans queden totalment desemparades. En mans de persones desconegudes que no saben quines són les nostres necessitats, de quina manera ens hem desenvolupat, quines són les nostres preferències…. Fins i tot, ens hem trobat amb persones grans que, quan ha anat alguna cuidadora o familiar a casa seva, han hagut d’amagar les fotografies que tenien per por de dir qui eren. Això és una altra manera d’entrar dins de l’armari i és una injustícia. Per tant, oferim aquests espais a la gent gran com una manera de promoure la conscienciació que ens fem grans, un dia necessitarem ajuda externa i hem de ser valents i conscients que la nostra dignitat està per damunt de tot i de totes les pors. I que nosaltres serem el que som fins al darrer dia de la nostra vida. Per tant, crec que una manera de concretar aquesta interseccionalitat és dir: a veure tu qui ets, com ets i en el futur, qui seràs? Hem d’animar a les persones grans a ser qui som, a dir la nostra, a expressar el nostre desig, tant en la manera de viure com amb qui volem viure i com volem viure. Per tant, jo crec que la interseccionalitat es dona en aquesta manera de fer-nos presents a la societat i que la societat vegi amb normalitat que existim.
També treballem l’interseccionalitat amb les administracions, fent col·laboracions. Per exemple, acabem d’elaborar una guia amb perspectiva LGBT per a tots els serveis de persones grans, siguin residències, siguin pisos compartits, siguin serveis sociosanitaris, siguin biblioteques, siguin centres cívics… Que no es consideri que només existeixen persones grans hetero, sinó que també nosaltres existim. Les persones grans estem dins de molts eixos que ens travessen d’un costat a l’altre i s’han de tenir en compte perquè són eixos que estigmatitzen. No t’estic parlant des del món d’una persona jove, sana, guapa, intel·ligent. No. T’estic parlant des d’un món que ja no és aquest, sinó que tenim necessitats diferents, i jo crec que necessitem alçar la veu i dir: som aquí i tenim aquestes necessitats. Tenim necessitat que tingueu cura de nosaltres.
Quan arribes als 70 anys, la sanitat pública et treu fora de la llista de la prevenció de càncer de pit i de còlon. Per quina raó? És que ja no ens podem emmalaltir d’aquestes dues malalties? Què passa amb nosaltres? Per què aquest edatisme? Parlem de l’administració pública a la qual li estem pagant amb els nostres impostos. Això és una discriminació flagrant. No hi ha diners? I tant que hi ha diners, hi ha diners per allò que interessa als poders polítics i econòmics. I ja no vull ni recordar allò que va passar als centres i residències de gent gran durant la Covid-19. Això ho tinc aquí present. I hem de parlar per tota aquesta gent que ha marxat, que ja no pot parlar. Per què se’ns ha de deixar en un raconet? Nosaltres tenim la nostra dignitat i l’hem de defensar.
Clar, és molt fort perquè des d’aquesta visió dels poders, hi ha persones que ja no són funcionals al sistema, que ja no són productives, i és com que no ets visible, no?
Exacte, exacte. En el moment que tu estàs jubilada, t’esborren de la llista. Però tu encara ets una persona amb la teva dignitat i segueixes tenint les teves necessitats. Que són les primàries, les de menjar, les de poder tenir una atenció mèdica… Però clar, l’atenció mèdica no és només la mèdica, també és la psicològica, també és la social, perquè ara estem mancades de forces. I també hi ha una bretxa que ens separa de la gent més jove: la informàtica. Se’ns estan posant diversos paranys per tal de no deixar-nos accedir a diversos serveis com és, per exemple, el tema de la banca o els serveis amb l’administració, que han de ser sempre mitjançant l’internet. Hi haurà persones que tindran accés a internet i n’hi haurà moltes altres que no.
Les administracions haurien de tenir una oficina local a cada ajuntament per tal d’atendre les necessitats entre les administracions i les persones grans. Perquè les persones grans, tot i que volem, no sabem. I moltes vegades, no podem. Ni que tinguem certs mitjans d’ordinador o de mòbil, potser no saps a quin botó has de polsar. No és cap “tontada”, és una necessitat, perquè si no quedem aïllades i aïllats. I no dic res de les persones que viuen a un ambient més rural on es troben sense serveis de metges o de banca o d’atenció social.
Crec que el que és molt important, i que els feminismes en general ens han ensenyat molt d’aquest tema, és el treball en xarxa, de connectar-nos, de compartir amb altres, perquè si no creiem que tenim un problema individual. Quan tu vas a un lloc com la Fundació Enllaç pots veure que hi ha més persones en aquesta situació. Treballeu en xarxa amb altres organitzacions per a poder fer front a tots aquests temes?
Treballem en xarxa amb altres entitats com Acathi, el centre cívic de la Sagrada Família, ja que estem al barri de la Sagrada Família, la plataforma LGBT, el centre de recursos LGBT de Barcelona, la Universitat de Barcelona, la Universitat de Granada, la Universitat de Vic. Ara s’està fent un treball entre la Universitat de Badajoz, de Sevilla i de Barcelona, sobre el sexili i la memòria històrica. Un treball per reivindicar la vida de tantes persones que ja no existeixen, però que han lluitat pels drets de les persones LGBT. Per tant, aquest treball serà un reconeixement a tota aquesta feina que han fet, com han estat agredits, empresonats, maltractats, expulsats de la seva terra, etc. Jo crec que és un deute que la societat té amb el col·lectiu LGBT i que, això, algun dia arribarà, que se’ns demanarà perdó per totes aquestes injustícies que s’han comès amb nosaltres.
També sobre el treball en xarxa, per exemple, ara m’han convidat a un Congrés de Gerontologia, perquè resulta que la perspectiva LGBT no està present en aquests estudis. Nosaltres estem demanant que hi hagi persones especialitzades perquè ja és hora que es contempli la nostra situació, que no serà igual que la de les persones hetero. Envellim, sí, hi ha molts aspectes comuns, però hi ha d’altres que són més específics. Per exemple, nosaltres, gran part del grup de persones LGBT, no tenim relació amb la família d’origen, perquè som grans, hem viscut durant la dictadura, ens han rebutjat, etc. Llavors aquesta és una gran diferència amb les persones hetero, per exemple.
Paulina, l’última pregunta. Si haguéssiu d’escollir tres reivindicacions principals de Fundació Enllaç, una cap a l’administració pública, una cap a la societat civil i l’altra cap a altres organitzacions com la vostra, quines serien?
N’hi ha moltes, però, a l’administració, li demanaria personal preparat per atendre a les persones grans LGBT. Per exemple, a mi m’ha passat d’anar acompanyada de la meva dona a un hospital i que la gent suposés que era la meva amiga o germana. Són aquests estereotips que totes les persones tenim integrats i que s’haurien d’esborrar. L’administració no ens ha tingut en compte, ens ha perseguit amb lleis que criminalitzaven l’homosexualitat i la transsexualitat per dècades en aquest país. Això ha deixat una por en nosaltres de voler amagar la nostra condició. Hi ha molta gent que de l’armari passarà a la caixa per ser enterrada o per ser incinerada. I això ho ha de consentir una societat justa? No. És una societat injusta.
A la societat en general, li demanaria obrir els ulls, perquè nosaltres hi formem part. La societat ens ha de reconèixer tal com som perquè no canviarem. I també als i les joves, dir-vos que teniu l’obligació de mantenir els avanços, aquests canvis i lleis, i aprovar-ne més encara, perquè tenim més necessitats que no estan cobertes. I per tant, no us heu de dormir en els llaurers, no, perquè vindran per nosaltres. De fet, ja estan a prop i això no ho hem de consentir, perquè ens ha costat molt arribar fins aquí. És el meu discurs. I la força que tinc, la tinc per defensar tot allò que ens han negat de per vida. A mi m’han pres la vida. Jo no he pogut viure la meva vida fins que no tenia 55 anys. I, per què? Simplement perquè estimava una persona del meu sexe. És això el mal que he fet a aquesta societat. Per tant, jo crec que nosaltres ens hem de defensar tot allò que puguem, és el meu esperit. Un dia no tenia forces per fer-ho, no podia fer-ho, no sabia com. Però més tard vaig tenir la força i vaig dir, sóc qui sóc i tu no m’has de treure aquesta dignitat.