Abans de parar per dinar, 7 grups de teatre de les oprimides -Brots, Les n(H)eures, Dones Diverses, Contraste de Emociones, Albatros, Identitats i La Revolta Escènica del Liti- van visitar Cotxeres de Sants per posar en escena què vol dir el capacitisme. Després d’una dinàmica introductòria a través del moviment i el cos, vam parlar sobre què entenem per capacitisme a través d’experiències vivencials.
“Jo tinc una targeta que posa que sóc discapacitada i no hi estic d’acord. Per a què exactament no tinc capacitat? Sempre busquem la vulnerabilitat de la persona per dir que no és capaç de fer alguna cosa i ens oblidem de les capacitats que sí que podem tenir. Quan em diuen discapacitada, penso que no parlen de mi”. Una altra persona complementava i deia que “amb el temps m’he redescobert i veig que sóc capaç de fer altres coses. Sempre se m’ha etiquetat i ara he tornat a néixer”.
Vam parlar sobre la capacitat d’acceptar-nos totes les persones a nosaltres mateixes, perquè si no ens acceptem a nosaltres mateixes tampoc acceptarem les altres persones, i desfer aquest pensament és quelcom que requereix temps.
En aquest sentit, expressions artístiques com el teatre de les oprimides permet que les persones tinguem eines per reconciliar-nos amb nosaltres mateixes però també amb el nostre entorn més immediat, com la família. Una participant al taller afirma que “Fent teatre, clar que passo vergonya, però vull posar-lo en valor com una eina de desenvolupament artístic. Cal reapropiar-nos d’eines que ens han pres les elits, que no han volgut que algunes persones ens desenvolupéssim a nivell artístic.” Una companya complementa que “Aquesta teatralització de la vida és molt reveladora. Quan ens reapropiem del joc, surten moltes oportunitats per entendre la societat, i entre totes ens podem comprendre millor el que ens està passant”. Tornant a parlar de les capacitats reflexionem sobre el fet que és molt elitista la gent que defineix de què som capaces o no, tot i que algunes persones no volen pagar el preu de viure sota les lleis de les normalitats.
És aleshores on intentem definir què sentim quan ens parlen de tot el que no som capaces: ansietat, vergonya, judici, inseguretat, fam, valoració, estàs boja, frustració, sobrecàrrega, pobresa, soledat, incomprensió, anul·lar, demència, càrrega, diversitat funcional, normativitat, trauma, no productiu, límit, cronificació, insuficiència, química, institucionalització, demència…
Però, i si ho pensem en positiu? Què ens ha aportat tenir capacitats diverses? Acompanyament, canvi, amor, harmonia, tolerància, unió, respecte, comprensió, convivència, unió, vida, solidaritat, possible, estimar, natura, orgasme!
I amb aquestes paraules i sentiments en positiu vam tancar les sessions matinals, que van donar pas a un dinar a la DesKomunal de Sants, on part de l’equip organitzatiu vam poder compartir impressions i reflexions sobre tot el contingut viscut al llarg del matí.
La tarda va començar amb un taller vivencial gràcies a la Red de Migración, Género y Desarrollo on vam parlar de reconfigurar la zona d’existència i no existència. I no van passar ni cinc minuts que ja vam poder palpar on existim i on no ho fem al iniciar la roda de presentació i haver d’exposar què és el que més ens agrada de nosaltres mateixes. Totes les companyes presents vam fer referències a termes actitudinals: m’agrada que sóc simpàtica, que sóc organitzada. M’agrada estudiar i m’agrada sortir de festa. I és per això que vam parlar sobre la importància del reconeixement del nostre cos, ja que aquest és el nostre primer territori.
En aquest taller amb Sara Cuentas vam abordar de manera crítica i reflexiva les diverses formes d’opressió i colonització en el procés de conformació de la nostra identitat i construcció de la nostra pròpia subjectivitat, que es donen a la nostra societat en relació al cos, la raça, la classe, el gènere, les capacitats, el territori, la relació amb el medi natural, i altres aspectes de la diversitat, mitjançant el diàleg, el joc i l’intercanvi d’experiències compartides.