Un matí de març ens hem trobat una quarentena de persones al nou espai cooperatiu – el Bloc4BCN – per debatre sobre com comunicar la transició ecosocial en una activitat organitzada pel cercle de Transició Ecosocial de Coòpolis. 

Per fer-ho comptàvem amb una taula d’expertes en diverses àrees vinculades a la comunicació: Sònia Sánchez, periodista climàtica del Diari Ara, Albert Vinyals, psicòleg i creatiu expert en neuromàrqueting i Mario Ríos, analista polític.  

Sònia Sánchez ha estat l’encarregada d’obrir la sessió aportant una visió des del periodisme. Com podem fer arribar el missatge d’emergència climàtica i que capti l’atenció? El periodisme probablement està en crisi i en un moment de canvi i hi ha molta gent que evita mirar les notícies perquè la gran majoria aporten una mirada catastrofista, i amb el tema de la crisi climàtica, encara més. El canvi climàtic i el medi ambient està molt polititzat i els partits de dretes acostumen a oposar-s’hi frontalment. 

Sònia ha parlat de quines estratègies pensa que són les que millor funcionen als mitjans de comunicació. Per una banda, és essencial adaptar-se a la nostra audiència. Si el mitjà té una audiència força negacionista, la nostra responsabilitat com a periodistes serà fer notícies d’explicació científica per explicar amb dades objectives i estudis què està passant. És a dir, serà essencial realitzar una tasca pedagògica i divulgativa. En canvi, si la teva audiència no és negacionista, caldrà teixir una estratègia i veure quin altre tipus d’informació cal aportar. És important evitar el catastrofisme i anar a les notícies que aportin solucions per donar esperança, i, alhora, és essencial aportar una perspectiva climàtica a totes les informacions. En aquest punt és on Sònia ha parlat d’altres exemples internacionals, com The Guardian o France Press, que van crear un HUB climàtic on intentaven aportar aquesta visió climàtica a totes les notícies que feien des d’una mirada transversal. 

Totes tres ponències inspiradores han coincidit en el fet que el llenguatge és molt important. Sense anar més lluny, l’any 2019 The Guardian va decidir prioritzar parlar de crisi i emergència climàtica en lloc de canvi climàtic. Per què? Per poder politizar i fer una acció conscient d’expressar la urgència. El terme canvi climàtic pot suposar certa ambiguetat i és un concepte amb el que la gent no se sent amenaçada ni preocupada. Per tant, una de les conclusions és aquesta: la terminologia és important. Altres mitjans internacionals com The Wahsington Post contracten reporters climàtics per fer una secció de canvi climàtic en positiu anomenada “climate solutions”. The Guardian aposta per reorganitzar la redacció i passar a formar tota la plantilla en periodisme climàtic, aportant una transversalitat des de la perspectiva climàtica. I France Press ha creat un HUB planeta on incorpora periodistes de totes les seccions, sobretot de l’econòmica. Al diari Ara han organitzat un grup de coordinació entre diverses seccions i àrees per intentar oferir també aquesta mirada transversal. Es coordinen per marcar una agenda, fins i tot en seccions com la d’estil de vida i han fet una formació a tots els caps de redacció. 

Com a periodistes tenim una responsabilitat a l’hora d’intentar cridar a l’acció i fer entendre la urgència de la situació en la qual ens trobem. En l’àmbit de tot l’estat espanyol ja existeix un decàleg de recomanacions per la comunicació del canvi climàtic en l’actual context de la transició ecològica, elaborat l’any 2022 per ECODES. 

Sònia comenta que cal apostar per solucions més que pel catastrofisme. Hem de fer que la gent reaccioni, però, ens preguntem: què mobilitza més, la por o l’esperança? Si donem massa esperança potser és contraproduent, però alhora hem de transmetre la urgència del moment en el qual estem. És tot un debat sense tancar. També ens preguntem si hem de ser periodistes o activistes, i per la Sònia és tot una falsa dicotomia perquè el periodisme sempre denúncia les injustícies perquè hi hagi un canvi i és imprescindible fer un periodisme que cridi a l’acció.

També hem parlat de clickbaiting i de com els mitjans tenen aquesta dinàmica de buscar el clic a les notícies per generar un rendiment econòmic. Avui en dia, totes les notícies estan molt estudiades a través d’analítiques rigoroses: qui fa clic a la notícia, a quina hora, quant de temps està dins del contingut, fins a on llegeix, quan tanca la pàgina… les dades són molt importants. 

Finalment, la ponència inspiradora de Sònia Sánchez acaba amb un recull de recomanacions finals:

• Les històries humanes són el que millor funcionen: quan tens persones afectades, els testimonis funcionen molt bé, o fins i tot crear la figura d’herois climàtics. 
• La responsabilitat col·lectiva VS la individual: Hem d’anar amb molt de compte de no centrar tota la responsabilitat en l’individu. És evident que les persones consumidores tenim un gran paper a les nostres mans, però alhora els governs i les institucions també en tenen molta responsabilitat, i el que puguem fer les persones consumidores en el nostre dia dia no tindrà un impacte gaire massiu. És essencial fer investigació i denunciar la mala praxi d’algunes institucions. 
• És imprescindible no donar veu al negacionisme i estar atentes a la politització. Hem d’explicar bé per què l’extrema dreta s’està apoderant de certs discursos.
• Cal fer peces explicatives i guies didàctiques per informar sobre la crisi climàtica. 
• Hem d’oferir un periodisme de solucions sí, però no l’hem de convertir en una campanya de greenwashing. Hem d’anar amb molt de compte de no donar com a solució el que ens intenten vendre com a gran solució. 
• Hem de parlar d’urgència però no de catàstrofe, per donar a entendre com d’urgent és la situació. 

Ben aviat publicarem el resum de les ponències inspiradores de Mario Ríos i Albert Vinyals.