Un cop contextualitzada la motivació i gènesi del seminari, es va donar pas a la primera taula amb Florencia Brizuela, qui va posar sobre la taula la interseccionalitat i les polítiques equitatives.
La taula va començar amb la pregunta “Què entens per interseccionalitat i quin és el seu origen?”, on Brizuela va respondre somrient que quan temps tenia per respondre a la pregunta, fent referència a la complexitat del tema.
Brizuela va afirmar que per ella és important pensar la interseccionalitat no només amb la urgència de reconèixer d’on ve i el pensament que s’ha generat al voltant per part de feministes afrodescendents, sinó també per entendre la importància de la proposta de la interseccionalitat, que és radicalment antiracista.
Per ella, els usos que s’ha fet de la interseccionalitat en territoris com l’europeu ha portat a blanquejar la proposta. Hi ha moltes dimensions que ens travessen i varien segons el context, fet que ha portat a fer una llista cada com més llarga dels diferents eixos de desigualtat que ens poden travessar. La interseccionalitat és una proposta que recull les lluites de moltes dones i comunitats. De vegades pensem que el concepte neix de manera individual i construeix identitat, quan en canvi, tot el coneixement generat al voltant de la interseccionalitat ha nascut de manera col·lectiva, de la posada en comú de l’experiència des desigualtat i opressió.
Per l’autora no només hem de descriure les desigualtats, sinó que hem de preguntar-nos per què som pobres, dones, lesbianes, migrants… i quins són els processos que generen les desigualtats. Ara es fan molts tallers sobre privilegis blanc i està molt bé, doncs és molt interessant qüestionar-se els propis privilegis, però la idea de l’anàlisi des de la interseccionalitat no és només centrar-nos en la identitat de la blanquitud, sinó preguntar-nos pels mecanismes que genere desigualtat. Preguntar-nos quines lògiques reprodueixen les desigualtats que garanteixen la continuïtat del sistema.
És essencial que ens preguntem com dinamiten l’estructura capitalista de mort que és l’Europa fortalesa, ja que amb accions individuals només estem creant oasis, sense modificar les polítiques i normatives que sostenen el sistema de desigulatats. En aquest sentit, Brizuela va aportar dades relatives a la manera com la manca de drets de ciutadania impacta en la situació econòmica de les persones migrants, ja que la bretxa salarial entre un home i una dona de nacionalitat espanyola està entre els 5.000€ i 7.000€, però si en aquest anàlisi incorporem altres categories, observem com la diferència entre un home europeu i una dona de llatinoamèrica, aquesta bretxa s’enfila fins als 20.000€.
Amb aquesta reflexió, es va obrir el torn de paraules. En José Vicaria va fer l’aportació que el codi postal també influeix molt en aquestes diferències de classe, ja que el territori és una dimensió molt important i a tenir en compte des d’una mirada interseccional. Es pregunta com està segregada Barcelona i qui viu als barris de rendes més baixes. Qui pot accedir a la universitat? Proposa com a essencial trencar amb la idea que el capitalisme genera dues classes. Hi ha gent que ni tan sols ha estat reconeguda com a classe treballadora, doncs ni tan sols té el dret a treballar.
Brizuela explica com des de la mirada de Règim Especial del Treball de la Llar i la Cura s’explica perfectament com funciona el sistema capitalista, ja que permet que una dona interna treballi fins a 60 hores a la setmana (40 hores de treball + 20 hores de presència), i com hi ha un règim laboral que ho permet legalment, en un sector d’activitat absolutament feminitzat i racialitzat com aquest.
En un altre sentit, l’autora proposa que és essencial que les intervencions que es fan en una col·lectivitat concreta tinguin un focus, ja que no podem abarcar totes les violències, tot i que sempre podem tenir en compte les diverses perspectives (com l’antiracisme o l’eix de gènere, per exemple). Des del Cercle d’Economies Feministes es troben que sovint els demanen protocols per fer frot a totes les opressions, i els protocols de prevenció de l’assetjament masclista i l’antirascisme necessiten enfocaments i temporalitats diferents. Els processos són diferents i el resultat són també diversos.
Una altra veu del públic fa referència a la identitat de gènere, defensant el discurs de les persones asexuals o trans. “Qui parla? Tenen altaveu? Tenim referents? Hi ha tantes categories a analitzar que a l’hora de fer polítiques públiques ens deixem endarrere moltes persones”.
La primera sessió es va tancar reflexionant sobre com s’aborda la interseccionalitat des de la comunicació, entenent que és una disciplina que té poder, des de la que reproduir rols, discursos i missatges. Ens preguntem si existeix una comunicació antiracista. Florencia respon: “Jo arribo a la conclusió que la interseccionalitat cal pensar-la des de 3 perspectives: des del marc teòric, com a metodologia, i com a procés“. La comunicació sempre és molt important ja que és el resultat visible d’un procés. Una bona pràctica seria tenir en compte la diversitat en la representació, ja sigui de ponències, en elements gràfics com cartells… però també estant alerta a no reproduir comportaments per complir amb quotes i no ser políticament correctes. Al final, allò realment important és preguntar-nos quins compromisos polítics tenim i per què treballem algun tema. Tot es tracta de polititzar-ho.